Sortint de l'armari.

Potser sí que ha arribat l'hora.

Cada dia se sent més gent que surt de l'armari...independentista, és clar.

No fa gaires anys, la poca gent que es confessava independentista era generalment jove, amb molt de pèl. I, si ho deia algú amb una mica més d'anys, ho deia amb la boca petita, o fins i tot afegint a la frase: però...

Aquests dies, cada cop més gent de totes les edats es confessen independentistes sense cap mena de subterfugi, ho diuen lliurement, amb amics, desconeguts i fins i tot a mitjans de comunicació.

Això ha augmentat encara molt més després de la gran mani de fa un mes. Fins i tot els convergents diuen que cal alguna cosa més que l'Estatut, alguns fins i tot diuen que creuen amb la independència.

Això és bo, ara sí que anem pel bon camí, més ben dit, per l'únic camí possible, el de crear un estat català lliure.

Mani!

El dia 10 tots a la Diagonal-Passeig de Gràcia. Com més serem, més ens en riurem d'españññññññññña!
Si més no, ens desfogarem.

Consulta popular.

Sí, ja sé que no servirà realment de res. Ni que votéssim el 90 % dels empadronats, a Españññña s'ho passarien igualment pel forro.

Però ja que no tenim el dret a decidir, com a mínim tenim el dret a dir. Si tots diem majoritàriament que volem ser un estat, potser des de fora, si més no, se'ns escoltarà una mica, no?

Va! Diumenge tots a votar!

Ja podem plegar.

Ja hi som!

Sempre hem d'acabar igual, no hi ha res a fer.

Els nazionalistes espanyols ho tenen fàcil, entre nosaltres ens barallem i ells només hi han de clavar l'estoc.

En fi, tenim el que ens mereixem, no?

Déu i els simples mortals.

Avui se m'ha aparegut Déu en persona, sí, Déu mateix...o era un dictador malalt?

Les declaracions a la premsa del defenestrat per la cúpula d'ERC, que es resisteix a marxar i fins i tot a deixar la militància m'han fet veritable por.

Hi ha gent, ho he vist ja massa sovint, a qui de cop se'ls puja alguna cosa rara al cap, esdevenen -o els s'ho creuen- veritables Déus, es creuen messies imprescindibles per al correcte desenvolupament de la humanitat sencera o, si més no, d'un País.

En fi, com que gràcies a Déu soc ateu, reflexiono i estic una mica més tranquil; no hi ha ningú imprescindible, ni tan sols Déu.

Llum al final del túnel?

A les properes eleccions al Parlament de Catalunya, tots a votar Reagrupament...si els deixen presentar, és clar.

Visca Catalunya lliure!

Xiulets i caixa dels trons.

Aquests dies hi ha molt de moviment cap a l'independentisme...o no!

A ERC s'ha destapat la caixa dels trons: Carretero, Carandell, Renyé, etc. Els veritables independentistes abandonen el vaixell. Queden els que volen conservar cadires que donen prestigi i diners, que els permeten usar cotxes oficials i assistir a les llotges de partits on el Rei d'España atorga la seva copa.

La desfeta electoral d'ERC està més que anunciada. El que no sabem és si serà per bé o per mal. A veure si d'un cop s'ajunten tots aquells que de debò volen la independència, fan una bona candidatura i comencem a caminar en la direcció correcta. Ni finançaments, ni xiulades a l'himne español a partits de futbol ni històries; Una bona independència i un bon estat català, és el que cal.

De tota manera, cal dir que la xiulada monumental basco-catalana a l'himne ha fet posar la pell de gallina a uns i a altres, i això paga la pena, no?